I Concurs de Discurs: Escrit de Víctor Solé – Guanyador part escrita

Context del discurs:
 “Atesa la situació política que es viu a Catalunya, el Parlament Europeu, a proposta del grup liberal, ha decidit convidar el President Mas a fer un discurs davant l’Eurocambra. En aquest discurs, el President exposarà perquè Catalunya ha de poder entrar automàticament a formar part de la Unió Europea davant una eventual independència”.
————————————————————————————————————————– 
Senyor President del Parlament,
Senyores diputades, senyors diputats, representants dels ciutadans europeus,
Senyor President de la Comissió, senyores comissàries, senyors comissaris,
Els agraeixo molt sincerament l’honor que em fan per a que pugui exposar els darrers esdeveniments socials i polítics de Catalunya.

Entenc que aquest honor és per al president d’una nació europea sense estat que, davant les vicissituds dels seus últims anys d’Història, i que sóc a punt d’explicar-vos, assolirà la seva plena sobirania, la seva independència del seu estat matriu, el Regne d’Espanya, en poques setmanes. Els agraeixo, doncs, aquest gran honor. Prenc aquesta oportunitat com a un regal per a fer valdre la importància de la nació que represento dins la Unió Europea, i de la rellevància de la Unió Europea per a totes les catalanes i tots els catalans.

Com la majoria de vostès saben, presideixo un govern d’unitat nacional des de l’Octubre de l’any passat. Un cop celebrades les eleccions de diumenge 27 de Setembre de 2015, el Parlament de Catalunya em va donar l’encàrrec de formar executiu, i juntament amb les formacions polítiques independentistes, he estat investit president d’un govern d’unitat nacional on hi tenim representants de cinc partits polítics diferents. El nostre anhel és el de convertir la Comunitat Autònoma de Catalunya en un estat independent.

Us informo que en tres setmanes el Parlament de Catalunya declararà la independència de la nació que represento, i el naixement d’una nova República, la Catalana, un estat que haurà de convertir-se en el Vint-i-novè estat membre de la Unió. Els parla, per tant, el darrer alt representant de la Comunitat Autònoma Catalana.

Catalunya assoleix la seva plena sobirania després d’un procés que ha durat quatre anys: un procés institucional que neix de la mobilització perenne de més de dos milions de persones. Des de 2012, vostès i totes les ciutadanes i ciutadans d’Europa han pogut veure el desig, la voluntat, del poble català d’assolir la plena sobirania. Els partits polítics som una peça més dins del procés, simplement seguim la gran corrent d’opinió de la gran majoria de la població catalana.

Al 2012, el procés es va institucionalitzar, fet que va portar a organitzar el referèndum no vinculant i il·legalitzat del diumenge 9 de novembre de 2014. Tot i que el govern que presidia aleshores Espanya va negar-li la possibilitat de votar als catalans, molts catalans van celebrar el referèndum i van votar: aquest referèndum sui generis va ser una nova mostra del nostre desig d’assolir la plena sobirania, la llibertat definitiva. Aquest referèndum és, alhora, el gran exemple de la intransigència i la rigidesa dels governants del Regne d’Espanya cap a Catalunya. Paral·lelament a la organització del referèndum del 9 de Novembre de 2014, al Regne Unit de la Gran Bretanya es va celebrar un referèndum per a la independència d’Escòcia. Tant el Regne Unit de la Gran Bretanya com el Regne d’Espanya són estats plurinacionals, però el primer n’està orgullós d’aquesta realitat mentre que el segon mai ho ha estat. La independència catalana, per tant, arriba perquè el Regne d’Espanya no ha sabut encaixar la nació que represento. Un altre exemple és que moltes enquestes expliciten que a Espanya es prefereix un primer ministre no català. No afirmaré mai que totes les ciutadanes i ciutadans espanyols no estimen Catalunya. No. No ho fan. Molts d’ells s’estimen, amb bogeria, la nació catalana, la seva cultura, les seves característiques, ens tenen afecte, i nosaltres els tornem aquest afecte. Al cap i a la fi, estem parlant de més de tres segles de vida conjuntament. El problema és la miopia, o encara pitjor, la ceguera, dels actors amb poder de decisió del Regne d’Espanya.

Mentre que a la Gran Bretanya es va celebrar un referèndum vinculant i legal, amb la col·laboració de l’executiu britànic, a Espanya es va il·legalitzar el que s’ha celebrat a Catalunya. Mentre que el primer ministre britànic es va comprometre amb la democràcia, guanyant la partida, a Espanya els principals partits polítics van tornar a apostar per la manca de respecte vers la democràcia. Catalunya sempre ha demanat ser una germana respectada. Se’n va per a seguir sent una germana d’Espanya i de totes les altres nacions europees. Marxem, però sempre ens quedarem.

Estem parlant d’una secessió, de la primera secessió dins d’un estat membre de la Unió Europea. És una ruptura que pot semblar traumàtica, però és la última oportunitat que posseeix la nació catalana per a esdevenir una nació plena. És, a més, un compromís per al creixement democràtic d’Europa. Aquesta darrera afirmació pot semblar una paradoxa, una antítesi de la integració europea. Però no ho és. La independència de Catalunya és una oportunitat per a la Unió Europea.

Com he afirmat fa uns minuts, Catalunya serà un estat independent dintre de tres setmanes. La República Catalana hauria de romandre dins la Unió. Us puc assegurar que farem tot el possible per a ser una nació europea responsable i compromesa amb el projecte europeu. Catalunya no es pot entendre sense Europa, i viceversa. La capital de Catalunya, Barcelona, és un dels principals ports de la Mar Mediterrània, una urbs de quasi tres milions d’habitants coneguda per la seva tradició cosmopolita i oberta al món. Les altres grans ciutats de la nació catalana –Girona, Lleida, Tarragona, Vic, Manresa, Tortosa, Figueres, l’Hospitalet del Llobregat, Badalona, etcètera–, sense oblidar tots els pobles i viles, són les venes de la nació: per ells hi raja la nostra sang.

Tenim una sang diversa i rica. Catalunya és terra de pas: un territori triangular al nord-est de la península ibèrica, una nació mediterrània de rica herència llatina i franca, una nació europea on hi viuen més de set milions d’habitants, moltíssims dels quals posseeixen ascendència i família a Espanya, i molts altres a diferents regions del món, com el Nord d’Àfrica, el Mitjà Orient o l’Amèrica del Sud, sense oblidar molts Europeus. Catalunya és una nació europea que acull molts ciutadans d’arreu del món, i volem seguir sent-ho. La nostra independència no significa que ens tancarem, ens mirarem al melic, i oblidarem les nostres arrels. La nostra independència significa que serem molt més oberts. Volem seguir essent una nació ibèrica i hispana. Volem seguir mantenint la primera ciutat editora en llengua castellana: Barcelona. Sí, el castellà és llengua pròpia de Catalunya. La República Catalana tipificarà que les llengües oficials de la República seran el català, el castellà i l’aranès. No volem abandonar cap riquesa, ans al contrari: volem perfeccionar-la. És el nostre deure.
No somos una nación problemática, no queremos serlo, jamás lo seremos. El castellano es también nuestra riqueza, nuestra vida, nuestro aire, junto a nuestros otros dos idiomas: el catalán y el aranés. Les hablo, en estos precisos momentos, en castellano. La República Catalana poseerá prácticamente el mismo sistema educativo que el actual, basado en la inmersión lingüística en catalán, manteniendo horas lectivas en lengua castellana, y en el Valle de Arán las niñas y niños podrán aprender también la lengua de su pequeña y bella región. De hecho, todas las escuelas de la República deberán proveer horas optativas de lengua aranesa. No queremos cometer los mismos errores del Reino de España: queremos que la futurible República Catalana cuide con esmero a sus idiomas, a su cultura, por diversa que sea.

Era Val d’Aran e l’aranesa son auviatge de Catalonha e era Republica Catalana demanarà que non solaments eth catalan, mès tanben l’aranesa, sigatz arreconeishudi coma idiòmes oficiaus dera Union Europèa.

La República Catalana ha de tenir clar que una nació sobreviu quan sap com integrar les pròpies diversitats. La Unió Europea creix gràcies al poder integrador dels seus pobles. Catalunya vol seguir dins de la Unió perquè vol seguir essent valenta, vol seguir vivint el coratge històric que suposa la nostra estimada Unió.

El compromís de Catalunya amb Europa no es trencarà mai. La nostra única condició és que se’ns respecti, que se’ns tingui plena consideració, que se’ns vegi com a germans, com a una peça més de la formosa i bella Europa que volem construir. El naixement de la República Catalana és la oportunitat per a la Unió d’assolir un pas més cap a la seva integració política. Volem endegar el nostre procés constituent en contacte directe amb el Parlament, la Comissió i els altres òrgans institucionals de la Unió.

Senyores i senyors, la República Catalana serà sempre fidel i lleial a les línies mestres de la Unió. Som europeus i volem ser-ho. Aquest és el nostre jurament més sagrat: el nostre destí nacional ha estat, és, i serà sempre Europa. La Unió ha de saber gestionar les pròpies diversitats, ha de saber ésser prou flexible com per a saber escoltar les seves ciutadanes i els seus ciutadans. Un ciutadà català és un ciutadà europeu, és conciutadà d’un grec, d’un lituà o d’un espanyol. Una problemàtica catalana és una problemàtica grega, lituana o espanyola. I viceversa: quan una nació europea germana pateix, patim tots. Aquí, en aquesta empatia, rau el nostre compromís.

No puc prometre una nació perfecta. Cap nació ho és. Els catalans, com qualsevol altre poble, són éssers humans, amb els seus sentiments, amb els seus errors, amb les seves dèries, les seves manies. No puc prometre perfecció ni optimitat. Tal i com va afirmar el Papa Francesc, “la realitat és superior a la idea”. Només puc oferir compromís, lleialtat i fidelitat als més purs i gloriosos valors europeus: llibertat, fraternitat, solidaritat i democràcia.

No podem esperar tampoc una Unió perfecta. Perquè la Unió Europea no és perfecta. Però la Unió sí pot oferir solucions a totes les ciutadanes i tots els ciutadans. La llibertat de moviments de capitals i persones serà un axioma de la República Catalana: tot català podrà posseir doble nacionalitat. Molts ciutadans de la nació que represento no estan d’acord amb la secessió de la nació que estimen, volen seguir essent ciutadans espanyols, volen seguir viatjant cap a les belles regions espanyoles, com a les altres regions europees. La República Catalana no pot impedir aquesta sagrada llibertat. Tot i ser una minoria, són molts els ciutadans catalans que no comparteixen l’anhel de la gran majoria. Això no vol dir que la majoria està per sobre de la minoria i que la minoria hagi de patir-ne, tota sola, les conseqüències. Tot i sentir-se minoria, aquesta ha de sentir que la seva dignitat humana rep el respecte i la consideració necessàries com per assolir la màxima comoditat dins una realitat nova.

Econòmicament, la República Catalana mantindrà els pactes assolits pel Regne d’Espanya: mantindrem l’euro, la moneda única, i mantindrem relacions estables amb tots els seus òrgans decisoris. Pagarem la nostra part del deute sobirà. No volem restar. Ans al contrari: arribem per sumar punts de vista, per a ser una veu més dins de la família europea. La nostra és una Unió de nacions lliures que volen mantenir un rumb comú. Som capitans d’un mateix vaixell, i tot i que de vegades vaga per marees estranyes i incomprensibles, és una comuna unitat de destí.

Acabo el meu discurs demanant-vos la vostra comprensió i el vostre respecte. Sé que molts de vostès no poden comprendre el nostre anhel: us demano, per tant, paciència i un vot de confiança. Sabem que no serà fàcil, i que la desconfiança és abismal. Us demano un vot de confiança.

Només puc prometre el més gran compromís, la més forta lleialtat i la més viva fidelitat vers el projecte europeu, vers la Unió Europea.

Moltes gràcies. Visca Catalunya, i Visca Europa!

Add a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *