El regeneració democràtica, amb profunditat i serenor

Per si no ens esperava un inici de curs prou intens políticament parlant, amb una nova diada al setembre de gran mobilització popular i una consulta sobre la independència al novembre, ara el govern espanyol ha posat sobre la taula l’assumpte de la regeneració democràtica, que es debatrà passades les vacances d’estiu.

És obligat aquí un apunt, i és que la consulta ja s’encamina en la via que ara apunta el PP. La regeneració haurà de passar indefectiblement per una major implicació i mobilització popular, i una de les vies és sens dubte la convocació de consultes o referèndums, la possibilitat que la gent s’expressi directament sobre temes concrets sense delegar les decisions en els representants públics, el que genèricament s’ha anomenat els darrers anys “dret a decidir”. Un dret a decidir de patent catalana però que s’ha començat a exportar més enllà del Sènia com s’ha vist en les diverses manifestacions republicanes arran de l’abdicació del rei Joan Carles I.

Tornant a la proposta apuntada, més que presentada (s’han donat molts pocs detalls), per l’Executiu de Rajoy, la de l’elecció directa dels alcaldes, ha estat força criticada als mitjans. I és que amb el mapa municipal que es podria dibuixar amb les eleccions de l’any que ve, aquesta proposta permetria als populars conservar ajuntaments importants com Madrid o València. Amb el sistema actual, corren el risc de veure’s desplaçats per coalicions d’esquerres. També s’ha proposat, amb menys repercussió mediàtica, reduir el nombre d’aforats… pocs dies després d’augmentar-ne el nombre amb la inclusió de la Família Reial i sense deixar temps gairebé pel debat parlamentari.

I és que cal tenir ben clar que ara mateix la regeneració democràtica és un clivatge electoral, un motiu que porta la gent a decidir-se per una opció electoral o per una altra. No és un qüestió que es pugui tractar a mitges i a corre-cuita. Cal, prèviament, durant i després, un debat social profund i serè. Si això que alguns han anomenat la vella política vol aprofitar les temàtiques de la nova política per la simple perpetuació al poder o per fer operacions cosmètiques, només aconseguirà accelerar el seu envelliment. El 2014 és l’any del tricentenari i dels cents anys de la Mancomunitat, però també es podria recordar que enguany fa seixanta anys que Giuseppe Tomaso di Lampedusa començava a escriure Il Gattopardo, que parla dels canvis que a vegades fan els poderosos per fer que tot segueixi com estava.

Començarà un nou curs i un nou cicle polític, marcat per una disputa electoral frec a frec amb ERC. Caldrà reconèixer que la intensitat posada en l’eix nacional, ara en clau independentista, no ha deixat veure que hi ha altres terrenys de joc, com el de la regeneració democràtica, en la que els republicans s’han sabut posicionar. Tard o d’hora (i millor d’hora que tard) caldrà sortir-hi a jugar també. I quan arribi el moment, caldrà tenir ben clar que no es poden repetir els errors d’altres partits. Que alguns debats o es fan amb calma i profunditat (amb els riscos que això comporta) o millor no es fan.


Pau Cortés Miralles
Militant de la JNC Sant Martí

Add a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *