La primavera de les nacions

Europa viu un moment intens de grans decisions i canvis. Catalunya, també. Poc ens ho podríem haver imaginat fa 170 anys que aquella Europa imperial amb l’Imperi Austríac i l’Imperi Otomà dempeus, amb una confederació germànica que s’aixecava dominant, amb grans potències, com eren Gran Bretanya, França, Portugal i Espanya, que vivien principalment de les seves colònies d’ultramar, amb la regió Itàlica dividida en Estats històrics i antics com el Regne de les Dues Sicílies, el Regne de Sardenya, el Vènet i el conjunt d’estats papals,…poc ens ho podríem haver imaginat que Europa, pocs anys més tard, patiria canvis profunds amb l’eclosió de “la primavera de les nacions”.

I tot i que al principi del segle XIX molts estats europeus ja van haver de resignar-se a les independències de molts territoris d’ultramar, fa 170 anys hagués estat difícil imaginar que els imperis caurien, que els regnes es desfarien i que molts d’aquests estats, malgrat mantenir avui una importància geoestratègica, deixarien de dominar el món que s’havien anat repartint i de controlar allò que estava fora del seu territori estricte. L’Europa de fa 170 anys, l’Europa prèvia a l’esclat de “la primavera de les nacions”, o revolució dels ideals democràtics de 1848, poc té a veure amb l’Europa actual. Les fronteres han anat movent-se contínuament, l’equilibri de forces s’ha anat desplaçant i noves realitats i nacionalitats històriques han pogut sobreposar-se a la imatge pètria del món que molts estats encara avui prediquen.

Fa 25 anys, a l’última dècada del segle XX, Europa i el context de pau, harmonia i prosperitat forjat amb la Unió, va ajudar a entrar la Unió Soviètica a la seva particular revolució democràtica. L’inici d’un procés d’apoderament de sobirania per part de moltes petites i grans nacions tutelades sota domini soviètic amb Rússia com a Mare Pàtria.

Avui, a Europa, hi ha moltes comunitats culturals que s’identifiquen a elles mateixes amb uns trets ben diferents als del Estat-Nació que els representa. Cal, doncs, avançar d’una Europa d’Estats-Nació cap a una Europa de Nacions-Estat. I és important que la Unió Europea vegi realment com una oportunitat l’aparició de nous estats. Ella, sense saber-ho, amb el clima de pau, concòrdia i democràcia assolit, és l’artífex involuntari d’aquest renaixement nacional i democràtic.

En el nostre aprenentatge es sol inculcar, s’estudia i es percep la fragmentació de la unitat com una pèrdua de força, de potència. Com quelcom contrari a l’avenç. Tanmateix aquesta afirmació no és més que un fals dogma. La fissió d’Europa en nous estats ha de ser el pas previ cap a l’anhelada fusió dels pobles europeus. Cal que Europa es divideixi en unitats fonamentals per tal d’extreure i mostrar al món tot el seu potencial. Unitat? Sí, però de ciutadans i comunitats culturals que es sentin plenament lliures.

El moviment independentista català ja està sacsejant la consciència de nacions adormides d’Europa. Catalunya i el seu full de ruta plenament democràtic i pacífic pot ser l’inici d’una nova primavera de les nacions que permeti als pobles d’Europa el reconeixement d’unes identitats i sobiranies, avui, velades. 
Sergi Sarri
Coordinador JNC Barcelona Ciutat

Add a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *