De Viena a Bonn: els catalans només ens tenim a nosaltres

Degut al deplorable estat de l’ocupació a Catalunya, sobretot entre la franja de 16 a 29 anys, ara més que mai trobo necessari l’aprenentatge d’altres idiomes que ens obrin portes als joves per a tenir una sortida laboral més o menys digne. Com és sabut, però, avui en dia la coneixença de l’anglès no és un punt afegit, sinó una condició indispensable per a entrar en el món laboral. Per tant, vaig decidir iniciar-me en l’aprenentatge d’un idioma que ressaltés en el meu CV quan els encarregats de RRHH analitzessin els centenars d’expedients d’estudiants d’Economia que postulen per a un mateix lloc. Alemanya és el motor econòmic d’Europa en el present (i humilment crec que en el futur també). Per aquest motiu vaig començar un idioma complicat, brusc i, degut a la seva història, amb poques simpaties. Si algú vol aprendre un idioma amb aquestes característiques és primordial viure al lloc on el parlen, ja que d’estudiar-lo a saber-lo parlar hi ha una gran distància per als llatins.
Així doncs aquest estiu passat vaig anar a Viena, on vaig estar assistint a classes d’alemany i treballant en un restaurant diàriament. El percentatge d’espanyols en busca de feina era molt elevat, tant d’estudiants, llicenciats, amb màster i/o doctorats com sense estudis. Alguns havien aconseguit pràctiques NO remunerades, i d’altres treballàvem en restaurants, fent les feines més mal qualificades i pagades (per cert sempre en negre). Aquesta era la visió que tenen els austríacs de la gent del sud, o almenys la població majors de 40 anys. S’ha de matisar que els joves eren completament diferents, molt oberts i amb un sentiment d’igualtat que es palpava en la forma del tracte. Només arribar vaig veure que l’aprenentatge de l’alemany era complicat, doncs tots els austríacs parlen en un dialecte diferent segons la regió, i ningú el Hochdeutsch (alemany neutre). Tot i així entre les classes i amics que vaig fer austríacs vaig poder notar una millora en la meva parla.
Pel que fa a la coneixença de Catalunya, la Guerra de Successió, el rei Carles III i el sempre fidel poble català als austriacistes era la mateixa que la de nosaltres al seu conflicte amb el Sud Tirol, és a dir, al menys per a mi, cap. Potser et trobaves algú de tant en tant que coneixia l’existència del català, o que havia estat a Barcelona i que et parlava meravelles de la ciutat comtal però que, en la majoria de casos, havia estat furtat/da. Viure la diada lluny de Catalunya va ser un moment nostàlgic, tot i el complet seguiment per internet de TV3. El dia després esperava alguna notícia o reacció al meu voltant sobre la Via Catalana. Res de res. D’aquí en vaig extreure que si volem construir un estat, no ens tenim més que a nosaltres mateixos per a fer-ho, i sinó repassem la història de Catalunya des del l’abandó del rei Carles III en el Tractat d’Utrecht del 1713 i la retirada completa de les seves tropes de Catalunya.
Fa una setmana vaig arribar a Bonn, Alemanya, on hi estic fent un Erasmus. De moment poc puc dir de la meva estada, tot i que comença molt més fàcil que els primers temps a Viena.
Aleix Pujolar
Militant de la JNC Gràcia

Add a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *