Bones preguntes, males respostes. El populisme com a símptoma

A finals d’aquest curs polític tindran lloc les eleccions europees. Probablement ens posarem les mans al cap en veure que, a nivell europeu, s’haurà produit un creixement alarmant de les opcions populistes d’esquerra i dreta i, sobretot, d’opcions visiblement neonazis com Alba Daurada (Grècia) o Jobbik (Hongria). Durant els dies següents, la societat semblarà entrar en una frase d’alarma, i els mitjans s’ompliran d’interpretacions que cavalgaran entre el rebuig als seus principis i el menyspreus als seus votants. Al cap d’un mes, però, semblarà que tot hagi tornat a la normalitat, i la majoria farà com si el problema no existís.
No obstant, caldria observar el fenomen des d’un altre punt de vista. A l’extrema dreta cal combatre-la, sí, però també hem d’entendre el seu creixement com un símptoma d’alarma davant del qual cal que els partits de govern oferim respostes vàlides als seus votants perquè tornin al sistema. I és que Laurent Fabius, actual Ministre d’Exteriors francès, ja ho deia als anys vuitanta, referint-se al FN de Le Pen: «plantegen bones preguntes davant les quals donen males respostes». I és que és molt fàcil presentar-se amb cara de no haver trencat un plat… si mai t’ha tocat rentar-ne cap!
Davant el desafiament populista, doncs, cal oferir respostes als ciutadans temptats per la demagògia del seu discurs. No defallir a la primera. Trepitjar el territori i intentar entendre els seus problemes. Explicar-los que gestionar la cosa pública en època de vaques magres no és fàcil, però no oblidar-nos dels seus problemes: el populisme creix per on nosaltres els fallem. Però, sobretot, no intentar rivalitzar-hi amb propostes polítiques similars. L’únic que farem serà alimentar-ne el discurs i, a la llarga, no només hi perdrem nosaltres, sinó tots els ciutadans.
Marcel Planagumà
Militant de la JNC Dreta Eixample i Sagrada Família

Add a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *