El Camp Nou

Essent aficionada, sòcia i abonada del club de la meva ciutat, no puc evitar pensar que el meu lloc preferit de Barcelona sigui el Camp Nou.

Des que era molt petita que el meu pare ja m’hi portava, ni recordo l’edat, no sabia ni que era el futbol i ja estava gaudint d’una de les millors experiències que es poden viure.

Al Camp Nou és on he viscut moltes alegries, les he rigudes i plorades. On he viscut moltes desil·lusions, decepcions i molt patiment. És on he après què és el nerviosisme i aprendre a controlar-lo. On he après què és la fidelitat, el rancor i el perdó. On he après a reivindicar per demanar el que crec que és just.

Abans d’un partit acostumo a jeure a un dels bancs que hi ha al parc de Travessera de Les Corts. La rutina és per a mi vital; arribo com a mínim dues hores abans, quan encara els carrers i els bars estan buits. La pràctica consta en emmirallar el Camp Nou des de fora i contemplar com onegen les banderes i concentrar-me en la que em representa. Mica en mica, el barri es va omplint; s’escolten tímids càntics i botzines; els semàfors ja no tenen cap funció; inclús, si no vigiles, et pot caure una mica de cervesa d’algú que no t’ha vist passar.

Sempre he viscut els partits al mateix seient per aquest motiu qualsevol veí veterà de cadira et saluda. Dins de l’indret blaugrana tots som una família, una família que dura noranta minuts. Amb els mateixos són amb els qui comentes la jugada, amb els qui reclames i intercanvies les idees, amb els qui celebres els gols.

El que em fa vibrar més d’assistir al temple blaugrana és aquesta comunió i complicitat d’intangibles amb tantes altres persones, per això és el meu lloc preferit de la ciutat.

Maria Padrós
Militant de la JNC de Dreta de l’Eixample

Add a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *