Entrevista a Marina Subirats: “Les societats humanes mai van cap a una mateixa direcció i ara canvien molt més ràpid.”

Sociòloga i professora emèrita a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser directora del Instituto de la Mujer durant tres anys i regidora d’educació a l’Ajuntament de Barcelona durant set anys. Ha escrit nombrosos llibres i articles sobre educació, aspectes de gènere i estructura social de Catalunya.
Va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi i el Premi de Sociologia de l’Institut d’Estudis Catalans. 
ENTREVISTA MARINA SUBIRATS

El llibre que ha presentat aquest Sant Jordi és Barcelona: de la necessitat a la llibertat. En aquest parla de l’evolució de l’Enquesta Metropolitana, què ens en pot explicar?
L’Enquesta Metropolitana va començar el 1985 com un projecte des de l’Ajuntament de Barcelona i des de la Corporació Metropolitana com a resposta a una problemàtica del territori: Barcelona i el seu entorn presentaven una gran fragmentació i era difícil tenir una visió de conjunt. Era com si cada municipi fes el seu estudi i alhora érem conscients que el municipi de Barcelona com a tal conté només una part de la societat real perquè durant molts anys la classe treballadora vivia fora de la ciutat i només una proporció molt baixa vivia a la ciutat. Per entendre aquesta societat s’ha d’entendre com un conjunt i es necessitaven eines que ajudessin a entendre-ho més enllà del límit municipal i per això es va dissenyar. Se n’han fet cinc, la sisena està per presentar.

Ha sigut directora de dues edicions.
Sí, durant dues edicions vaig ser directora però en la resta sempre hi he col·laborat. Com a directora el meu objectiu era que hi hagués una visió de conjunt. En el llibre intento per una banda explicar aquest conjunt i per altra, intento explicar quins són els grups diferenciats.

Quina és la radiografia general que en fa de les enquestes metropolitanes que s’han dut a terme?
Respecte de com ha evolucionat el conjunt, el que es veu és que a partir del 86 veiem que hi ha un canvi molt radical i positiu perquè es passa de l’escassesa a l’abundància però també hi ha el canvi de la necessitat a la llibertat. Tots processos han estat condicionats per l’època franquista on hi havia una escassesa de menjar, d’habitatges, de llibertat, tot era precari i no es sortia del barri, només sortien per anar a veure la família o l’escola si podien. En aquest canvi s’ha passat a una abundància de coses. Ha crescut el territori on es mouen les persones, la millora en la mobilitat, els canvis en el món laboral, en l’educació… i tot això acompanyat per un progrés cap a una societat més igualitària. Pel que fa a la necessitat, vol dir que als anys 70 els patrons de la vida de la gent eren poc modificables, el millor exemple ho tenim amb les dones. Si algú es sortia del patró la sanció era molt dura. Hem passat d’aquí a una situació on les persones poden escollir molt més. Hi ha un trencament dels motlles rígids i una millora de les aspiracions personals.

Quins són els trets que defineixen la Barcelona actual?
El 2006 parlàvem d’una Barcelona amb un punt molt alt de desenvolupament. Parlem d’una societat que es va modernitzant, va millorant i és més rica i igualitària. Al 2008 hi ha un canvi de tendència i ens porta a un retrocés, en certa manera podríem dir que tornem a la necessitat. No sabem fins on arribarem però és important saber on vam arribar i que hi podem tornar.

Fins a quin punt la llengua catalana és important per la ciutat?
El fet de tenir una llengua pròpia per la gent que ve de fora és una dificultat afegida perquè has d’aprendre un altre idioma a banda del castellà. En el llibre he reflectit que en la mesura en què la societat catalana s’anava modernitzant, enriquint i que tota la part de la societat més alta és gent de parla catalana doncs moltes vegades els immigrants han vist que parlar català els hi facilitava l’ integració i l’ascens. En canvi, en el moment de la crisi, en la mesura que la gent immigrant no trobava feina, el català no els interessava i veuen que si han de marxar d’aquí el català no els hi servirà a diferència del castellà que els hi pot servir. Quan les coses van bé el català és un vehicle d’integració clau.

Quina evolució tenen les classes socials a Barcelona?
En l’evolució s’ha de destacar la creació d’una classe que s’ha d’estudiar de forma especial. La classe corporativa, és a dir, una burgesia tradicionalment diferent a la burgesia tradicional de les empreses tèxtils o metal·lúrgies. Apareix una nova burgesia vinculada a la gestió i no a la propietat de les empreses i que no té perquè ser catalana, és una classe transnacional. Una de les conseqüències és que es trenquen els vincles de l’empresari amb el país i fa que no hi hagi interès per defensar el país. A part també tenim una burgesia tradicional, empresaris, assalariats, però aquests s’estan empobrint amb unes condicions de vida similars a la classe treballadora, tot i això segueixen sent classe mitjana.

Perquè s’està perdent la vinculació familiar a l’empresa?
A les grans empreses els propietaris eren famílies però ara són societats anònimes perquè cotitzen en borsa i no tenen un sol amo. Ja no passa per la família sinó per un dirigent. Es desvincula l’empresa i la família cosa que no passa a empreses mitjanes i petites.

Genera tírria el concepte de classe?
El concepte de classe ha estat llargament esborrat perquè s’ha evolucionat per tal d’aconseguir una societat sense classes però a la realitat encara ens trobem que hi ha gent amb més poder que altres, amb més possibilitats…durant un temps s’havia pensat que s’hi havia arribat i el reflex està en què tothom quan es descriu es vincula a la classe mitjana llavors.

En aquestes dates s’està demanant als ciutadans de Barcelona que participin en l’elaboració del PAM, com valora que tinguin aquesta participació tant directa al model de ciutat que volen?
Hi ha un tema que està plantejat en el món occidental i és que la democràcia representativa es queda curta. El dret a vot cada 4 anys és queda curt perquè hi ha una cosa que no està resolta, els dirigents quan es presenten diuen que faran unes coses i després potser no ho fan tot, no ho fan bé… i molta part de la ciutadania no està d’acord en com es fan les coses i una forma de solucionar-ho és que hi hagi més consultes directes per tal d’evitar problemes al cap de 4 anys. Jo crec que per part de l’Ajuntament el fet que hi hagi una forma de participació més directa és molt important i positiu.

Què creu que és el que volem els ciutadans de Barcelona?
No es pot parlar d’una forma general. Com es veu empíricament que hi ha grups molt diferents els interessos dels ciutadans són molt diversos. En forma general, podem parlar que estigui neta, que sigui segura però això és parlar de forma abstracta. Quan hi ha gent que et diu que hi ha massa soroll i ho intentes frenar per exemple el del restaurant se’t queixa perquè no pot tenir la terrassa fora i així amb altres aspectes, ens trobem de forma contínua amb interessos contraposats. Tothom pensa en privatitzar el públic, la convivència en les ciutats és molt complicada. No hauríem de mirar que volen els ciutadans de la ciutat sinó cada grup i veure quines són les seves necessitats i com ho podem fer compatible amb la resta.

És la feina dels polítics?
Evidentment.

Estem front un moment de canvi social important?
Importantíssim i molt profund. Ens trobem front una societat conflictiva per la destrucció de l’Estat del Benestar i l’augment de les desigualtats i això provoca un augment de l’empobriment d’un sector de la població i alhora condueix a un conflicte. Aquest conflicte fa que s’hagi d’invertir més en seguretat i no en altres partides.

Quin paper tenen les institucions i els grups socials com agents polítics en aquest “canvi social”?
Les institucions tenen el paper fonamental però s’han trobat en que no s’ho esperaven i els hi ha costat reaccionar perquè el moment ve a través de la Unió Europea i amb problemes que no han estat generats des de Catalunya. Donada aquesta situació, els grups socials han tornat a agafar protagonisme i volen donar la seva opinió.

Construcció nacional va de la mà d’un canvi social?
No forçosament. La construcció nacional demana cohesió i el canvi social va en el sentit de l’augment de les desigualtats. La construcció nacional catalana quins problemes té? Doncs que molta gent que és de Catalunya no ha nascut a Catalunya i no sé la sent com a tal, això genera un conflicte. La construcció nacional és possible amb èpoques de progrés.

Com veu la Barcelona del futur?
Això no es pot dir mai. Les societats humanes mai van cap a una mateixa direcció i ara canvien molt més ràpid perquè estem en una societat molt més accelerada. Fixa’t, en el Franquisme van ser uns anys dolents, després vam tenir uns anys de recuperació molt bons i ara tenim uns anys de crisi, quan duraran? No ho sabem. Ara el que hem d’aconseguir és mantenir tot el que vam aconseguir, des de no fer malbé els carrers, museus, cases fins a mantenir al màxim la cohesió social tot el que puguem. Està clar que Barcelona tindrà èpoques de tot en un futur.

Els joves tenim la clau…
Jo animo als joves a tenir el cap obert, a pensar i a educar-se per tenir una educació política sòlida per tenir en compte el passat i obert al futur que és diferent. Les experiències han de servir i el món actual és un món difícil i necessitem a Catalunya gent que sàpiga on va i sàpiga construir el futur.
Judit Senarriaga
Presidenta de l’Assemblea de la JNC Barcelona

Add a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *