França decideix, Europa sofreix

És intrínsec a la naturalesa humana la gran complexitat del que som, del que fem, del que representem i del que ens envolta… i, tanmateix, ens encaparrem en capturar-la en enunciats simples i grans proclames; esbossos ràpids de la realitat. El fet és que després de la primera volta de les presidencials franceses gairebé qualsevol breu titular requereix matisos.
Hollande (28,63%) guanya la primera volta, però ni de bon tros amb la diferència que alguns sondejos havien arribat a atorgar-li. Sarkozy (27,18%) aconsegueix no quedar gaire allunyat del socialista, però no pot evitar passar a la història com el primer president-candidat que no guanya el premier tour. Per si fos poc, el desenllaç de les presidencials no és gens clar: Els sondejos per la segona volta indicarien una clara victòria d’Hollande per més de 8 punts però, per si de cas, aquest no acceptarà els 3 cara a cara plantejats per Sarkozy –proposta desesperada del President sortint, sabent-se fort en aquest tipus d’encontres-. 

Hollande podria jugar la carta moral en contra d’un President bling-bling, elitista i vanitós. En resposta, Sarko també podria veure’s temptat de desenterrar el fantasma d’Strauss Khan per qüestionar així la integritat moral del projecte socialista. En fi, la batussa pot ser terrible.

Tanmateix, segurament és a Sarkozy a qui se li planteja el major repte estratègic; Hollande té un suport gairebé unànime de l’esquerra política. En canvi, el centre i l’extrema dreta vacil·len respecte al candidat d’UMP, qui es veu obligat a moure fitxa per conquerir el seu espai. Probablement Sarko optarà per temptejar aquells qui han votat Front Nacional (17,9%) a la primera volta tot escurant el seu discurs a la dreta –encara més-. Sí, a primera vista pot semblar més llaminer que no pas una lluita pel centre de Bayrou (9,13%), però el de FN pot ser un caramel enverinat degut a la complexitat i la varietat de perfils dels qui han votat a Marine Le Pen. De fet, no només és molt probable que Le Pen opti per no donar cap consigna de vot per la segona volta sinó que, ja d’entrada, s’apunta que només la meitat dels votants de FN es decantarien per Sarko. El per què? Principalment per què el seu vot pel FN hauria sigut més aviat un vot protestaanti-establishment que no pas un vot ideològic d’extrema-dreta. D’altra banda, s’indica que FN ha sigut la força més votada entre l’electorat obrer, gràcies a un discurs marcadament populista i de solucions aparentment fàcils. Aquest apunt no hauria d’estranyar a Catalunya, on és sabut que el discurs de PxC o del PP a Badalona no ha calat precisament entre els votants que podrien considerar-se “sociològicament de dretes”. No obstant, sembla improbable que la majoria d’aquests votants s’aproximin a una dreta més convencional i podrien optar per abstenir-se.

Sarkozy, doncs, no ho té gens fàcil per aglutinar una majoria al seu voltant, però intentarà també mobilitzar a tots aquells als qui no els fa gens de gràcia la possibilitat d’un President Socialista.
En qualsevol cas, cal remarcar que hi ha molt més en joc que tant sols decidir qui serà el pròxim inquilí de l’Elysée; del que passi a França el 6 de Maig en depèn el rumb que prendrà Europa en els pròxims anys.

En una Europa dominada pel centre-dreta, la victòria d’Hollande podria veure’s com l’inici del  revertiment de la tendència actual, és l’esperança socialista. Però ja ho diu la dita, “una flor no fa estiu”, i podria ser que “le changement” (c’est maintenant) d’Hollande acabés aquí. Almenys a Alemanya, que sí que es troba en la seva primavera, sembla força improbable un relleu de la Canceller Merkel.[1]

L’escenari en el que Merkel canvia de parella de ball resulta tant incert com el rostre d’Hollande al sortir de la cabina de votació. El suport clar dels líders Europeus a Sarkozy podria deixar aïllada una França socialista i, en un tàndem Merkhollande on només pedali la primera, està clar que Europa no avança. I no és que Hollande no cregui amb Europa, com no creuen ni l’extrema dreta ni l’extrema esquerra francesa, és que el seu missatge és justament l’oposat al que planteja Merkel. La diferència entre ambdós països és que mentre Alemanya puja, França baixa. Tot i estar molt millor que els seus companys del sud, França comença a albirar l’amenaça d’una  decadència no tant llunyana. Fins quan Alemanya la tindrà com a un igual?

Però les coses poden canviar fins i tot també amb la reelecció de Sarkozy. A França s’estén la idea d’una Europa que pesa més que no pas alleuja. La lliure circulació de persones dins les fronteres Europees –Schengen- ha afavorit fluxos migratoris de l’Est d’Europa, que es sumen a una societat ja força multicultural. En temps de crisi –econòmica i d’identitat- aquest fenomen és vist amb recel per una part creixent de la societat francesa. La controvèrsia sobre l’expulsió de gitanos romanesos l’estiu de 2010 n’és una mostra. Només faltava que el President anunciés la possibilitat de sortir de Schengen… i ho va fer a menys de dos mesos de les eleccions. A més, si Sarkozy pretén fer-se amb part dels votants de FN, ja pot anar deixant de banda qualsevol ambició europeista. Només recordar, a tall d’exemple, que Marine Le Pen advoca per abandonar l’Euro i tornar al Franc.

Amb tot això, menys Europa i més França és un discurs força transversal. El major risc que es corre és que França no es cregui el projecte Europeu. Si això passa, no serà ni el Regne Unit més euroescèptic, ni uns PIGS decadents, ni d’altres Estats amb moviments antieuropeistes rampants els que construiran els Estats Units d’Europa. Alemanya, sola, tampoc.
Pau Dalmau i Fradera
Militant de la JNC de Sarrià Sant-Gervasi
24 Abril 2012


[1]Vid. “Una victoria socialista en Francia no tendrá “efecto dominó” en Alemania”, LV, 24 d’Abril 2012. Online a: http://www.lavanguardia.com/internacional/20120424/54285768913/victoria-socialista-francia-no-efecto-domino-alemania.html

Add a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *