Ara venen les onades

En les últimes dues setmanes hem estat presents d’un seguit de successos amb un denominador comú que és possible que vegem repetits els propers mesos de forma reiterada: El bloqueig per part de la oposició de projectes de ciutat tot i haver-los defensat amb cos i ànima des dels propis districtes.
Deixant de banda la falta de coordinació interna que sembla haver-hi entre les estructures territorials i de ciutat dels partits de la oposició, que no és un problema menor si de veritat pretenen construir una oposició creïble vers la ciutadania, el fets són que tant el projecte de Can Batlló com l’enèsima remodelació de la plaça Glòries han estat aturades al despatx.
Si bé respecte Can Batlló els grups polítics han incidit més en la forma i el tracte a l’hora de formalitzar la seva oposició inicial, queixant-se per haver-se assabentat per roda de premsa de part dels detalls del desbloqueig. Amb Glòries han posat més èmfasi en el fons, qüestionant la totalitat del projecte a menys que es justifiqui amb cara i ulls què passarà amb tot el trànsit que la plaça suporta.
Al final, però, tot es redueix a pur tacticisme. La qüestió és desgastar un govern que malgrat estar en clara minoria dobla esforços per ser-hi arreu i que en pocs mesos ha aconseguit que la ciutadania vegi que una nova manera de fer les coses és possible. Tacticisme de per se.
Perquè malauradament, el titular o la fotografia és encara el que acaba marcant certes decisions en política. Malgrat que hi hagi un consens en com ha de ser l’actuació a dur a terme, els partits de la oposició reclamen ser partícips del protagonisme que suposen aquestes grans reformes. Tan sigui des de la trinxera o des del sofà. El més important, però, i que reforça el govern Trias és que ambdós projectes han estat, i estant essent, consensuats amb el suport dels veïns.
Des de l’inici de la legislatura el PP s’havia deixat estimar de forma reiterada i ha facilitat en la mesura del possible les coses, esperant poder formalitzar un pacte de govern. Mig any després, han vist que no serà possible. I ràpidament han canviat el xip, cap a una oposició dura i gairebé intransigent, com la que duu practicant des del inici, a nivell de ciutat, el PSC. Ambdós, PSC i PP, treballant amb una mateixa idea: forçar l’entrada dels populars, tard o d’hora, al govern. Fet en què el PSC, a menys que la futura direcció de Barcelona canviï el rumb, hi sumarà esforços per a poder establir-se com la principal veu de la oposició.
Ara, doncs, venen les onades. 10 mesos, fins a l’aprovació dels següents pressupostos, en els que notarem més que mai el que significa governar en minoria. Uns mesos en què caldrà fer un esforç titànic per explicar al màxim de bé el projecte de ciutat als veïns i seguir escoltant-los com fins ara per a què les declaracions de la oposició no creïn dubtes sobre la nostra obra de govern. Uns mesos en què haurem de posar les bases d’una nova transparència documental i informativa entre govern i oposició que assenti les bases per a poder fer una política més dialogant i menys demagògica.
Sergi Sarri
Vice-coordinador d’Acció Política de la JNC-BCN

Add a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *